Quan pensem en Etiòpia normalment ens venen al cap paraules com pobresa, fam, aridesa, esglésies exacavades a la roca, manca de vegetació, tribus… el mateix que vaig pensar jo quan vaig saber que viatjaria cap a aquest país.
Desprès d’estar-hi, us puc dir que alguns d’ells són totalment certs, però altres s’allunyen de la realitat que em vaig trobar quan vaig visitar per primer cop aquest país.
Etiòpia és una terra de constrastos, situada al “Cuerno de Africa”, a l’Est d’aquest continent i un dels únics o potser l’únic país d’Africa on la religió majoritària és la cristiana, peculiaritat que li dóna un encant i riquesa molt especial i diferent als seus països veïns de majoritària religió musulmana; dins els límits de la seva extensió hi ha cabuda de muntanyes, valls frondoses d’un verd que va del fosc aguacate fins el clar llimona, rius petits, i grans rius, on la gent del sur aprofita per banyar-se, conrreus de blat de moro, conrreus de vegetals, llacs amb animals salvatges com cocodrils (diuen que els mes grans del món) i hipopòtams, grans extensions àrides a la zona de Harar que s’endinsen pel desert, les cascades del naixement del Nil Blau; a nivell cultural hi trobem les esglésies cristianes de Lalibela excavades a la roca en direcció cap a l’interior de la terra i declarades Patrimoni de la Humanitat, monestirs cristians o la gran varietat de ètnies i tribus que hi ha al sud del país i conserven en general els seus costums i maneres de viure, entre les que recordem les que duen el plat a la boca, els mercats d’intercanvi que fan per tot el país i durant varis dies de la setmana, la zona de la població de Shashemene o ciutat dels rastes… És a dir, una varietat que un poc s’imagina que existeixi en aquest país antigament anomenat Abissinia.
Per entendre aquest país, us diré que està bàsicament i a grans trets dividit en tres zones molt marcades: la zona del Nord que és on es troben les esglésies de Lalibela, els monestirs… el que seria la part més cultural; la zona del Sud on hi ha zones amb una vegetació frondosa i exuberant i on habiten la majoria del gran ventall de ètnies i tribus que comen comentavem abans; i per últim, la zona Est, queno vaig tenir la sort de visitar i que és la més àrida i de religió musulmana. Endinsem-nos per aquest meravellos país, a través de la ruta que vaig tenir la sort de fer i descobrir amb enorme entusias-me i grata satisfacció, que va començar un 29 d’octubre, acompanyat d’un no gaire gran grup de gent: és ben tard, i acabem d’arribar a Addis Abeba, la capital del país, situada al mig del país. Abans d’anar a dormir, ens diuem que no tenim vol per anar demà cap a Lalibela i fer la visita de les esglésies excavades a la terra (ja us abanço que això pot passar fàcilment a Etiòpia doncs canvien horaris, vols, de “non stop” els fan no directes…)
Entre tot el grup i el guia, decidim canviar l’ordre de l’itinerari i començar pel Sud per veure les tribus, i intentar visitar Lalibela al final del viatge. Vaig a dormir per llevar-me ben descansat i començar la ruta cap al Sud, cap a Arba Minch.
... hem vist els Dorze que és
una ètnia que fa les cases amb
la teulada en forma d’elefant
És d’hora i ja estem sortint d’Addis Abeba, una ciutat densa, molt poblada, plena de gent i amb força caos circulatori, però no tant com passa per exemple al Cairo, amb una arquitectura diversa… ens creuem amb nens vestits amb els típics uniformes d’escola dels països africans caminant cap a les escoles. La carretera del Sud convina parts asfaltades i altres que no, però sense seguir cap lògica (al menys per un “occidental”), però ens comença a portar per tots aquells llocs que tenim a la nostra ruta i que tant desitjo començar a veure. La nostra primera parada és a una casa típica, que ens deixen veure: ens reb la mare amb un nen en braços, i una mica més lluny veig que hi ha el pare…
La gent d’aquesta zona encara van vestits amb roba occidental (conforme s’avança cap el Sud, la indumentària de la gent va canviant fins arribar a les tribus més autòctones que vesteixen amb vestimentes tradicionals, gens semblants a les nostres), però és el nostre primer contacte amb gent que conserva les seves costums.
Els 4x4 arranquen per continuar cap a Sodo on tenim el dinar: el menjar a Etiòpia és molt bàsic, però tenen una part d’influència italiana que fa que utilitzin pels visitants molt la pasta, per tant, si hi aneu, no tindreu gaire problema amb el menjar.
Ja és tard i hem arribat a Arba Micnh, entre els llacs Abaya i Chamo, un paissatge que ja ens comença a impactar doncs és verd i no ens imaginavem o millor dit, no m’imaginava, que hi haguès aquests grans llacs a Etiòpia.
Per cert, de camí cap aquí hem vist la primera tribu, els Dorze que és una ètnia que fa les cases amb la teulada en forma d’elefant. Anem a dormir d’hora, estem cansats. Demà visitarem el llac Chamo, i anirem cap a Turmi.
Són les tres de la tarda. Aquest matí abans de sortir d’Arba Minch, hem visitat el llac Chamo, on hi ha pelicans, hipopòtams, cocodrils… i hem pogut fotografiar pescadors, amb la seva peculiar manera de pescar, i també hem parat a Konso, on hem dinat. Ara estem de camí cap a Turmi. Arribem a la Vall de l’Omo: un lloc impressionant, amb una vegatació exuberant, alta, frondosa, amb moltes tonalitats verdoses… un plaer pels ulls del viatjer.
Continuem el camí, i ja estem pensant en demà, doncs visitarem l’ètnia dels Karo i el Mercat de Dimeka. Avui ha estat un dia de transició. Ja estic al llit, intentant llegir una mica amb una espelma (a molts hotels la corrent està limitada a unes poques hores). Hem sortit de Turmi pel matí, i estem arribant a Kortcho, el poblat on visitarem la ètnia Karo.
És d’hora i ja estem sortint d’Addis Abeba, una ciutat densa, molt poblada, plena de gent i amb força caos circulatori, però no tant com passa per exemple al Cairo, amb una arquitectura diversa… ens creuem amb nens vestits amb els típics uniformes d’escola dels països africans caminant cap a les escoles. La carretera del Sud convina parts asfaltades i altres que no, però sense seguir cap lògica (al menys per un “occidental”), però ens comença a portar per tots aquells llocs que tenim a la nostra ruta i que tant desitjo començar a veure. La nostra primera parada és a una casa típica, que ens deixen veure: ens reb la mare amb un nen en braços, i una mica més lluny veig que hi ha el pare…
La gent d’aquesta zona encara van vestits amb roba occidental (conforme s’avança cap el Sud, la indumentària de la gent va canviant fins arribar a les tribus més autòctones que vesteixen amb vestimentes tradicionals, gens semblants a les nostres), però és el nostre primer contacte amb gent que conserva les seves costums.
Els 4x4 arranquen per continuar cap a Sodo on tenim el dinar: el menjar a Etiòpia és molt bàsic, però tenen una part d’influència italiana que fa que utilitzin pels visitants molt la pasta, per tant, si hi aneu, no tindreu gaire problema amb el menjar.
Ja és tard i hem arribat a Arba Micnh, entre els llacs Abaya i Chamo, un paissatge que ja ens comença a impactar doncs és verd i no ens imaginavem o millor dit, no m’imaginava, que hi haguès aquests grans llacs a Etiòpia.
Per cert, de camí cap aquí hem vist la primera tribu, els Dorze que és una ètnia que fa les cases amb la teulada en forma d’elefant. Anem a dormir d’hora, estem cansats. Demà visitarem el llac Chamo, i anirem cap a Turmi.
Són les tres de la tarda. Aquest matí abans de sortir d’Arba Minch, hem visitat el llac Chamo, on hi ha pelicans, hipopòtams, cocodrils… i hem pogut fotografiar pescadors, amb la seva peculiar manera de pescar, i també hem parat a Konso, on hem dinat. Ara estem de camí cap a Turmi. Arribem a la Vall de l’Omo: un lloc impressionant, amb una vegatació exuberant, alta, frondosa, amb moltes tonalitats verdoses… un plaer pels ulls del viatjer.
Continuem el camí, i ja estem pensant en demà, doncs visitarem l’ètnia dels Karo i el Mercat de Dimeka. Avui ha estat un dia de transició. Ja estic al llit, intentant llegir una mica amb una espelma (a molts hotels la corrent està limitada a unes poques hores). Hem sortit de Turmi pel matí, i estem arribant a Kortcho, el poblat on visitarem la ètnia Karo.
... la vall de l’Omo: un lloc
impressionant, amb una
vegetació exuberant, alta,
frondosa, amb moltes
tonalitats verdoses...
La carretera per aquí no està asfaltada i ens acabem de trobar un grup de Hammer (una altra tribu) pel camí: tot són dones i nens, elles van carregades doncs ens explica el nostre guia que van cap al mercat de Dimeka per vendre. El grup es para al mig del camí i comença espontàneament a ballar i els cants típics dels Hammer comencen a sonar… és una imatge que em deixa impactat per l’espontaneitat, la frescura, la amabilitat d’aquesta gent. Uns quants birrs (la seva moneda local) serveixen per tal que continuin el seu camí ben contents. Acabem d’arribar al poble i contemplem un altra paisatge culpidor: la vall, el riu, i els Karo pintats
... aquí puc veure com la
devoció religiosa de la nostra
edat mitjana encara es dóna
avui en dia per alguns dels
ciutadans de Lalibela...
les típiques ratlles blanques, disseminats per tot el poblat. Tots s’apropoen i ens insisteixen una mica per tal que els hi fem una foto i ens demanen uns birrs a canvi (és normal, amb els pocs o molts turistes que venen per aquí, han après que poden cobrar per deixar-se fotografiar i així poder completar el seus tradicionals mitjans de vida: la poca agricultura i principalment la ramaderia).
Continuem cap al Mercat de Dimeka: segurament una de les concentracions i explosions més importants de color, de gent, de diferents ètnies, diferents maneres de vestir-se, barreges d’olors… una explosió de sensacions. Quina experiència! Avui em poso a dormir amb la sensació d’haver viscut un gran dia. Etiòpia m’està culpint.
Avui ja comencem el viatge de tornada cap al Nord, tornant a pasar per Konso, per visitar el poblat: està ple de gent, de nens que ens miren, que ens demanen i que ens somriuen. Ens miren les càmares fotogràfiques i es volen veure a les pantalles… no estan acostumats, són potser una mica massa insistents, però no s’hi pot fer res. Deixem Konso per anar de camí cap a Langano. El viatge ja s’està acabant, queden pocs dies. Arribem a Langano, una zona on conflueixen tres llacs entre paisatges volcànics: Langano, Shalla i Abayata. És una zona més tranquila, maca, on es respira serenitat.
La nit ha passat i estem arribant a l’aeroport, per agafar el vol cap a Lalibela. No és un vol directe, fa una parada… sortim amb retard. Quan arribem ja veiem que el clima, el paisatge i la gent del Nord és diferent: no és gent d’ètnies tant tradicionals, viuen en ciutats més semblants al concepte que tenim nosaltres… Visitem el conjunt de les esglésies: és un altre dels llocs d’aquest país de contrastos que és imprescindible visitar; aquí puc veure com la devoció religiosa de la nostra edat mitjana encara es dóna avui en dia per alguns dels ciutadans de Lalibela, que llegeixen la Biblia al costat dels murs excavats a la pedra o que s’agenollen per besar el terra mentre demanen els seus desitjos. Avui tornem a Adis Abeba per enllaçar amb el nostre vol de tornada cap a Barcelona. Jo ja puc dir que un dels meus desitjos s’ha complert: visitar Etiòpia, un país que m’ha fet veure una altra cara del món, i que em recorda que la nostra realitat no és la única.
No hay comentarios:
Publicar un comentario