Els korowai. Un món perdut a la selva de Papua.

Text i fotos: Xavier Gil- Tarannà Club de Viatges.

Des de la primera vegada que vaig trepitjar la fascinant terra de la gran illa de Papua i havent conegut l’existència d’una tribu que viu en un remot indret al centre de l’illa, vaig passar més de 10 anys estudiant com poder arribar fins allí de la manera més senzilla, per poder conèixer aquesta gent que, ara com ara, encara viu d’una manera totalment primitiva.

Estic parlant de la tribu dels korowai, una gent que han sobreviscut aïllats dins del seu hostil entorn, mantenint intactes tota la seva cultura i la seva forma de vida tradicional

i sense pràcticament cap tipus de contacte amb el món exterior, a excepció de les incursions per part dels missioners de diferents ordes religiosos que, amb l’única missió de captar nous feligresos, han arribat fins a llocs tan allunyats com aquest.

L’arribada a l’illa habitualment es fa per la costanera població de Jayapura, situada al nord de la regió, un indret conegut per las grans batalles lliurades en aquesta zona durant la segona guerra mundial entre japonesos i americans, ja que aquell punt fou un dels quarters generals del general Mac Artur durant aquella època.

Un vol fascinant d’unes dues hores des de Jayapura, sobrevolant una exuberant selva a on les serpentejants formes dels rius, d’un color marró d’aram, destaquen inconfusibles d’entre la verdor que ho cobreix tot.

A poc a poc ens anem acostant a un petit assentament construït per missioners, conegut com Yaniruma, un lloc sense cap tipus de personalitat en mig del no-res, on viu una petita comunitat de l’ètnia Kombai, veïns i enemics des de sempre dels nostres amics Korowai. Aquest punt és on podrem contractar els serveis de guies i portadors, i així poder començar la nostra travessa cap al nostre objectiu. Després de passar la nit dins una cabana tradicional, ens dirigim cap a la vorera del riu Daeram Kabur, divisió natural entre el territori kombai i el korowai. Per mitjà d’una petita embarcació local, remuntem el riu fins a un punt de l’altra vorera, lloc on comencem la nostra aventura.

Una selva intensament humida i exuberant ens acompanya durant tots els dies per aquesta zona, fins i tot hi ha moments on sembla que la verdor se’ns vulgui empassar sense deixar cap rastre de nosaltres.

Desprès d’un dia de marxa, atravessant rius, caminant fent equilibris damunt de petits i grans troncs cai-guts a rel de tempestes, ben habituals en aquesta zona, per fi ens trobem perdut.

Una selva intensament

humida i exuberant, ens
acompanya durant
tots els dies

La rebuda no és gaire cordial. Abans d’arribar a una petita cabana, que ens barra el pas, un home de poca alçada, ens surt d’entre l’espessor, cridant, amenaçant-nos amb un arc, convidant-nos a seguir el nostre camí. La veritat és que es va produir un moment de certa tensió, del qual vam poder sortir airosos gràcies a la intermediació del nostre guia Yesaya, un lani vingut de Wamena i gran coneixedor d’aquesta regió i del comportament de la seva gent. Després d’un llarg estira i arronsa, el petit home ens permet accedir a la seva comunitat. Ens indica que l’acompanyem i arribem a un indret on el bosc desapareix i deixa al descobert un espai obert a la selva per ells mateixos i on es concentren las seves característiques cases dalt dels arbres.

La comunitat on hem arribat es coneix com a Davol, i és una de les nombroses aldees korowai repartides per tota aquesta extensa regió. Està formada per un parell o tres de famílies, entre les quals es comparteixen pràcticament totes les tasques diàries.

Els homes surten habitualment de caça al bosc, armats amb els seus grans arcs, a la recerca d’alguna presa, les més habituals de les quals solen ser una mena de porcs salvatges i una au similar a l’estruç denominada casuari i de la qual, a banda de la carn, utilitzen el plomatge per guarnir-se el cos o també els ossos per fer puntes de fletxes o coltells molt esmolats. Són també els protectors de la comunitat envers el possible atac d’alguna tribu veïna, amb les quals des de sempre han estat enfrontats. Els més perillosos són una subtribu dels propis korowai, denominada korowai batu, que viuen molt més endins del territori i on molt poca gent gosa endinsar-se sense el seu permís, donada la seva reputació de gent violenta i perquè en l’actualitat continuen practicant el canibalisme. Aquesta pràctica està bastant estesa per tota la regió, incloent-hi els veïns kombai. Són una gent que creuen en els mals esperits, a aquests els denominen khakhuas i, sense contemplacions, a tota persona considerada khakhua, la maten amb les seves fletxes i és devorada per tota la tribu, per acabar amb la mala sort que pot portar a la comunitat.

És difícil que algun d’ells afirmi això, donat que el govern indonesi té prohibida aquesta pràctica, però vam contrastar amb els portadors que això ara com ara es continua produint.

Les dones, són les encarregades de fer el menjar i cuidar els infants, a més de compartir amb els homes la tasca de recollir la base de la seva alimentació, el sago, una espècie de fècula extreta de dins del tronc d’una palmera d’alçada considerable que porta aquest mateix nom. És una tasca molt dura, donat que han de recórrer molts quilòmetres dins de la selva fins a trobar algun d’aquests arbres. Una vegada localitzat, els homes amb les seves destrals, el fan caure i li treuen la primera capa d’escorça i llavors són les do-nes les que, amb una mena de maces de fusta, comencen a trinxar l’interior del tronc, d’on extreuen l’aliment. Una vegada colat i netejat, ben embolicat amb grans fulles de palma, el transporten cap a l’aldea per ser cuinat.

...per que en l’actualitat
segueixen practicant el
canibalisme. Els seus habitatges són molt característics, la majoria estan construïts dalt de les copes dels arbres més alts i en alguns casos arriben a tenir una alçada de més de 40 metres. Són una veritable obra d’enginyeria, donada la manca de tot tipus d’estris per poder construirlos, i la seva finalitat és bàsicament la d’assegurar una protecció total davant d’un possible atac dels enemics.

Llargues escales fetes amb troncs et porten fins el capdamunt i després són pujades fins dalt de la casa, durant la nit, aconseguint així que l’habitatge sigui del tot inexpugnable. És evident que el món evoluciona d’una manera molt ràpida i que sembla mentida que, ara com ara, encara quedin indrets on la influència d’aquesta evolució no hagi arribat.

Aquest lloc és un d’ells i això és el que fa que endinsar-se en zones com aquesta passi a ser una de les experiències més intenses que una persona pugui tenir a la seva vida.